EL XITXARRA, NEU I DESFILÀ

Aquesta era la locomotora núm. 2 del ferrocarril Alcoi-Gandia. Va començar el seu camí en 1893 i tancà en 1969. En les primeres dècades va ser conegut com el tren dels anglesos, ja que el material estava fabricat totalment en Manchester i Birmingham per l’Alcoy to Gandia Railway and Harbour Co. Des d’Alcoi, a 545 metres sobre el nivell del mar, al Grau de Gandia (O m. s.n.m.) recorria 53 km. de via fèrria acompanyat pel riu Serpis i travessant Alcoi, Cocentaina, Muro de l’Alcoi, Gaianes, Beniarrés, L´Orxa, Villalonga, Potries, Beniarjó, Almoines, Gandia i el seu port. Hui, desmantellada la via, els aficionats al senderisme podem gaudir del tram Villalonga-L´Orxa que poseeix un elevat valor paisatgístic.

                                               

                                        

La locomotora es manté com a fita de la memòria sobre els terrenys on va estar l’estació alcoiana, la plaça Al-Azraq, que és un eixample lateral de l’avinguda Juan Gil-Albert; fàcil d’identificar en qualsevol plànol actual i el seu antecedent en el plànol de 1923 (punt 14) inclòs en l’obra d’Elías Tormo: Levante (Guías Regionales Calpe; Madrid, Editorial Calpe, 1923). Costava 25 pessetes de les de llavors. 

                         

                   

El nom que li va fixar el poble va ser el Xitxarra potser per la similitud de so amb l’insecte. La màquina núm.7 també es conserva com a homenatge pels seus beneficis a Gandia. Per a saber més sobre aquell tren és molt profitosa la lectura d’Abad Ruiz i altres: El ferrocarril Alcoi-Gandia; editat per l’Institut Pare Vitòria (Alcoi, 1991).

                              

                                                   

Les fotos van ser preses al gener de 1981. Va nevar amb força a la comarca tota la jornada. L’Institut de Batxillerat Pare Arques de Cocentaina suspengué les classes al dia següent per la dificultat en els accessos per als pobles dels voltants. Però arribà la primavera, i a l’abril (Sant Jordi) part del professorat ho va celebrar amb un dinar de germanor en el paratge de Sant Cristòfol, als afores, davall el Montacabrer, on hi ha un edifici religiós construït a la part més antiga a finals del XIV, sota l´advocació d´aquell patró dels vianants; així, des del pic del castell i des de l´ermita observem l´ample vall del Serpis camí de la mar.

                  

  

És una arquitectura bella en la seua senzillesa. Volums nets, rotunds, equilibrats en l’entorn serrà. Al 1996 va ser restaurada amb cura i respecte. Magnòlia, professora de castellà, dibuixava una pinzellada sinuosa sobre el mur emblanquinat. Mentres en l’esplanada de davant desfilaven (per l’esquerra) Pili, professora de naturals; el secretari; Joaquín, de grec; Mª José i Empar, les dos matemàtiques; i Vicent, el rector de Santa Maria. Fora de l’enquadrament, un servidor enfocava al grup; altres (bastant) observaven els experts que en els paellers preparaven paella de carn i verdures, llonganisses d’aperitiu, i vi 

                

 

CARLES SALINAS SALINAS