Disminuir texto
Publicado por Corresponsales
La tradició oral i la cartografia ens han transmés un curiós topònim, -Mongòmit-, que assenyala una antiga finca en Sant Joan, a la partida del Fabraquer, hui desapareguda.
És del tipus freqüent de llinatge que dóna nom a la hisenda i mansió; així tenim altres exemples de famílies foranes establides d'antic: Finca Ansaldo, en Sant Joan, on inclús roman la torre seua; Marbeuf (o Marbú), gran edifici als afores de Mutxamel, on també trobem El Pelegrí, casalot en el camí de Tànger cap a Sant Joan del que fora administrador general de duanes d'Alacant en el XVIII. Omet molts altres que ens allunyaria del topònim que ens ocupa.
En este cas creiem que Mongòmit és una adaptació dels parlants valencians de Montgomery, com fa la gent major. Els Montgomery eren una família nordamericana, potser comerciants de la portuària Boston. Coneixem Robert Montgomery Budd, nomenat cònsol d´EUA a Alacant des de 1793 i amb l´encàrrec de Múrcia, València, Les Illes i Catalunya. Feia temps que estava a la ciutat comerciant amb vins i bacallà de Terranova; segons Viravens, projectà construir un edifici per a fabricar aiguardent a l´Hort de Valladolid, propietat del municipi alacantí. Comprà terres i cases a l ´Horta i la ciutat d´Alacant tal com feia la burgesia i noblesa des del Sis-cents. Fou soci i col·laborador del socialista utòpic William Maclure en els seus treballs (1820-23) d´establir una escola industrial-agrària sobre finques desamortitzades de Mutxamel i d´Oriola, a la Dehesa de San Ginés (després coneguda com la Dehesa de Campoamor quan va comprar-la el poeta asturià i governador civil d´Alacant). Va morir en agost de 1823. Tingué fills: Anna, casada amb Obadiah Rich, cònsol nordamericà a València i creador de la bibliografia americanista en llengua anglesa; Robert, que continuà la relació amb Maclure; Frederici i Jorge Washington Montgomery Irwing, escriptor romàntic sota el psudònim El Solitario; els seus llibres van ser traduïts a l´anglés i ell va traduir de Washington Irving la Crònica de la Conquista de Granada (Madrid, Imprenta de Sancha, 1831).
La figura de Maclure (Escòcia, 1763-Mèxic, 1840) era pràcticament desconeguda a Espanya fins els estudis del professor Gil Novales (*). Demòcrata radical, gran viatger, fundà a New Harmony (Indiana, EUA) el Workingmen´s Institute i es considera el pare de la geologia nordamericana. Potser que coneguera a Robert Montgomery gràcies a Antoni Valcarcel Pío de Savoia i Moura, Príncep Pío i Comte de Lumiares al què ja havia visitat a sa casa i jardí en març de 1808, segons va escriure en seu diari de viatge. Però no sabem si es referia al palau que l´aristòcrata posseïa a Alacant (hui Museu de Belles Arts Gravina) o altres finques situades al Trajo (El Campello) i al Fabraquer (Sant Joan), ací La Princesa, títol nobiliari de la seua mare; més probables aquestes per allò del jardí. En qualsevol cas hisendes properes a la finca Mongòmit. En novembre de 1822 tornà a Alacant en busca del bon oratge que alleujara el seu reumatisme i comprà el Palau Marbeuf, al carrer En Llop, hui Maldonado, núm. 7. I així es tanca la teranyina de cases i cognons.
(*)- Gil Novales, A. (1979): William Maclure. Socialismo utópico en España (1808-1840). Universitat Autònoma de Barcelona.
La casa-palau de Marbeuf a Alacant mostra la tipologia d´altres cases del XVIII als carrers Llauradors, Miguel Soler i Major. Són totes protegides però el manteniment i la restauració ha deixat de banda a algunes. Aquesta està en perill si no comença prompte una intervenció. A la planta baixa estava el popular Rincón Bohemio, frequentat per veïns i estudiants; era una tasca antiga, fosca, barata, de torrats i vi aspre; va acollir més d´una i dos reunions clandestines d´antifranquistes. Ja a la segona meitat dels setenta va obrir al costat el Puerta de Hierro, uns dels primers pub amb música del barri i d´ambient un poquet pijo.
Millor sort ha tingut la finca que el propietari d´origen francés tenia a la partida Peñacerrada, Mutxamel. És de grans dimensions; destaca enmig de l´horta per l´elevada altura, cinc plantes, i pel intens color almagre de les parets. Ha guanyat una acurada restauració que ha respectat tant la tipologia del XVIII, com els jardins i l´interior. A més es manté la funció residencial com hotel singular.
La Princesa, també del XVIII, està deshabitada i inclosa en el catàleg de protecció del patrimoni de Sant Joan. Es conserva en acceptable estat però necessita alguna funció adient que reviscole l´edifici i l´espai verd al voltant. Magnífica façana de composició equilibrada; imagineu a la senyora Valcarcel saludant des d´un balcó al convidant Mongomery que tardaria mitja hora en arribar des de sa finca en cabriolé.
És del tipus freqüent de llinatge que dóna nom a la hisenda i mansió; així tenim altres exemples de famílies foranes establides d'antic: Finca Ansaldo, en Sant Joan, on inclús roman la torre seua; Marbeuf (o Marbú), gran edifici als afores de Mutxamel, on també trobem El Pelegrí, casalot en el camí de Tànger cap a Sant Joan del que fora administrador general de duanes d'Alacant en el XVIII. Omet molts altres que ens allunyaria del topònim que ens ocupa.En este cas creiem que Mongòmit és una adaptació dels parlants valencians de Montgomery, com fa la gent major. Els Montgomery eren una família nordamericana, potser comerciants de la portuària Boston. Coneixem Robert Montgomery Budd, nomenat cònsol d´EUA a Alacant des de 1793 i amb l´encàrrec de Múrcia, València, Les Illes i Catalunya. Feia temps que estava a la ciutat comerciant amb vins i bacallà de Terranova; segons Viravens, projectà construir un edifici per a fabricar aiguardent a l´Hort de Valladolid, propietat del municipi alacantí. Comprà terres i cases a l ´Horta i la ciutat d´Alacant tal com feia la burgesia i noblesa des del Sis-cents. Fou soci i col·laborador del socialista utòpic William Maclure en els seus treballs (1820-23) d´establir una escola industrial-agrària sobre finques desamortitzades de Mutxamel i d´Oriola, a la Dehesa de San Ginés (després coneguda com la Dehesa de Campoamor quan va comprar-la el poeta asturià i governador civil d´Alacant). Va morir en agost de 1823. Tingué fills: Anna, casada amb Obadiah Rich, cònsol nordamericà a València i creador de la bibliografia americanista en llengua anglesa; Robert, que continuà la relació amb Maclure; Frederici i Jorge Washington Montgomery Irwing, escriptor romàntic sota el psudònim El Solitario; els seus llibres van ser traduïts a l´anglés i ell va traduir de Washington Irving la Crònica de la Conquista de Granada (Madrid, Imprenta de Sancha, 1831).La figura de Maclure (Escòcia, 1763-Mèxic, 1840) era pràcticament desconeguda a Espanya fins els estudis del professor Gil Novales (*). Demòcrata radical, gran viatger, fundà a New Harmony (Indiana, EUA) el Workingmen´s Institute i es considera el pare de la geologia nordamericana. Potser que coneguera a Robert Montgomery gràcies a Antoni Valcarcel Pío de Savoia i Moura, Príncep Pío i Comte de Lumiares al què ja havia visitat a sa casa i jardí en març de 1808, segons va escriure en seu diari de viatge. Però no sabem si es referia al palau que l´aristòcrata posseïa a Alacant (hui Museu de Belles Arts Gravina) o altres finques situades al Trajo (El Campello) i al Fabraquer (Sant Joan), ací La Princesa, títol nobiliari de la seua mare; més probables aquestes per allò del jardí. En qualsevol cas hisendes properes a la finca Mongòmit. En novembre de 1822 tornà a Alacant en busca del bon oratge que alleujara el seu reumatisme i comprà el Palau Marbeuf, al carrer En Llop, hui Maldonado, núm. 7. I així es tanca la teranyina de cases i cognons.(*)- Gil Novales, A. (1979): William Maclure. Socialismo utópico en España (1808-1840). Universitat Autònoma de Barcelona.
La casa-palau de Marbeuf a Alacant mostra la tipologia d´altres cases del XVIII als carrers Llauradors, Miguel Soler i Major. Són totes protegides però el manteniment i la restauració ha deixat de banda a algunes. Aquesta està en perill si no comença prompte una intervenció. A la planta baixa estava el popular Rincón Bohemio, frequentat per veïns i estudiants; era una tasca antiga, fosca, barata, de torrats i vi aspre; va acollir més d´una i dos reunions clandestines d´antifranquistes. Ja a la segona meitat dels setenta va obrir al costat el Puerta de Hierro, uns dels primers pub amb música del barri i d´ambient un poquet pijo.Millor sort ha tingut la finca que el propietari d´origen francés tenia a la partida Peñacerrada, Mutxamel. És de grans dimensions; destaca enmig de l´horta per l´elevada altura, cinc plantes, i pel intens color almagre de les parets. Ha guanyat una acurada restauració que ha respectat tant la tipologia del XVIII, com els jardins i l´interior. A més es manté la funció residencial com hotel singular.
La Princesa, també del XVIII, està deshabitada i inclosa en el catàleg de protecció del patrimoni de Sant Joan. Es conserva en acceptable estat però necessita alguna funció adient que reviscole l´edifici i l´espai verd al voltant. Magnífica façana de composició equilibrada; imagineu a la senyora Valcarcel saludant des d´un balcó al convidant Mongomery que tardaria mitja hora en arribar des de sa finca en cabriolé.
CARLOS SALINAS SALINAS
