EL RIU RAU, VELL TESTIMONI DE L´ESCALDÀ

RETALLS DE LA TRADICIÓ AGRÍCOLA DE LA MARINA ALTA

Podríem endinsar-nos encara, abans que aquestes generacions passen a altres estànces, en paraules del vocabulari rural tradicional, que estan oblidant-se perquè no les parlem, perquè pocs s´enrecorden d´elles i formen part, malgrat que formen part de la cultura dels nostres avantpassats. Perquè les hem rebujades del nostre vocabulari, perquè els nostres joves no les diuen ni les accepten. Seria molt gratificant veure un llibret que diguera “Diccionari de la pansa”, però és preferible, als temps que corren, conéixer els signes i abreviatures que presenten tots els mòbils, siguen de la marca que siguen.

Aprofitant que fa poc s´ha creat a la Marina Alta una associació en defensa dels “Rius raus”, amb seu a Jesús Pobre, baix de l´imponent senyor Montgó, i recolzant aquesta iniciativa, perquè també jo he pogut viure en les meues carns aquells dies, que per a un xiquet semblaven una festa, vull fer ací una elegia, un cant al riu rau.
Per un moment, farem volar la imaginació, donat-li conversa a l´element arquitectònic que ara, quasi en desús, ha estat sempre el principal protagonista i testimoni de la curiosa tasca agrícola. A partir d´ara, serà el riu rau el que us parle i nosaltres simplement l´escoltarem, gaudint d´aquelles paraules que ja han passat quasi a l´oblit, que algunes són negades com ens negaren a la desfeta d´Almansa.
Davall dels meus vells canyissos i teules centenàries, amb els meus arcs tan característics, han passat varies generacions d´aquesta família. Però us contaré el que veig per mig dels ulls i mai tan ben dit.

Es dissabte pel matí. Escolte el ronroneig de la mula mecànica arribar pel camí. Abans tenien carro i matxo. ¡ Les vegades que els he vist a tots dos passar per baix del meu sostre!. Però ara això s´ha acabat. La modernitat mana.
Ja arriben Joan, l´avi Pep, l´amo de la casa, Maria, la seua muller, i els fills Santi i Marta. La mula mecànica va carregada de gom a gom. Els cabassos plens de raïm d´alguna partida. D´allà Els Ecles, els Gorgos, els Julians o les Catarroges, dels Miralbons o els Montarrois. Venen suats i cansats. La jornada de tallar amb falçó es esgotadora.
Ara sóc jo el que els espera per recollir els cabassos. Vaig a fer bressol tota la nit amb ells. Demà tenen que estar fresquets tots els raïms. Deixe als xicons que els posen junt als pilons. Fan un bon conjunt. Uno dels meus ulls també vigila, mentrestant, la caldera. Està a unes passes dels meus pilars. Els canters d´aigua també estan preparats davall els meus vells canyissos.
Contemple l´antic fornet d´escaldar, mentre tot el món està disposant-se per al rictus. Els meus amos es retiren a descansar, demà tenen que matinar. La nit es tancada.
Han donat les sis del matí en el vell rellotge de paret de la caseta. El primer que es lleva es Pepe. Té que tindre la caldera a punt. Utilitza la llenya que hi ha prop dels meus dominis. Hi ha que pegar-li foc a la caldera. A punt estan el lleixiu i la sosa. ¡Se m´oblidava, l´herba pansera també!.
Escolte passes. És l´avi Joan. Fidel al seu costum d´alçar-se matí per a escaldar no ha pogut resistir més. Ajuda al Pep. Apropa la llenya al fornet. L´espectacle ha començat. Estic a la primera fila i no vaig a perdre´m res del que allí ocorrrega.


Veig la pila de canyissos baix dels meus ulls. Allí a prop està el sequer. Ja són les set. Es lleva Maria a preparar el desdejuni. Com a bona mare, deixa que els xicons estiguen al llit fons l´últim moment. Pepe li avisa que hi ha que aprofitar el dia, després un dia de sol bo, es un dia de pansa millor.
Els xiquets no es fan esperar. Estan il·lusionats. Creuen que açò és un joc.
Marta es posa junt als pilons i Sant, ja més majoret, tindrà que ajudar l´avi a treure canyís al sequer.
Pepe comença el treball. Ompli la cassa. Neteja la caldera amb la raqueta. Maria està junt a la pila, per escampar el raïm. Comencen a deixar-me sense cabassos, ara me´ls torna Santi buits.
Bromera. Tallar o no tallar. Pilons. Bous. Sequer. Pinatells. Quines paraules estic escoltant. Xiulen pels mig dels meus ulls.
Han fet un bon escaldó. Ara es disposen, sempre davall del meu sostre, a pegar-se un bon esmorzar. Els tinc enveja, però sóc feliç. Els faré d´acolliment si una forta tormenta asoma per la muntanya. Podran posar els canyisso de pansa al meu traspol i mirar-se com a l´espill, a les biges de madera.
Ja he complit la meua funció, però estic nostàlgic, trist…perquè se que sóc cridat a l´extinció, com a molts pobles, com a moltes ciudats, ja no vec als meus germans a Xàbia, ni a Dénia, ja no els vec pels pobles del voltant, que s´ha fet d´ells?, com els han canviat?…No em deixeu mai, sóc la vostra història.

Extracte del Taller d´Escriptors, de la Trobada d´Escoles en Valencià, en el qual vaig participar a El Verger, el 31 de març del present any.

EL RIU RAU, OBSERVADOR DE L´ESCALDÀ

El poble de Gata i alguns més de la Vall del Pop (Llíber, Xaló), així com Benissa i Poble Nou de Benitatxell viuen any darrere any un dels últims ritus ancestrals de convertir el raïm en pansa.
Per un moment, podríem fer volar la imaginació, donant-li conversa a l´element arquitectònic que ha estat sempre el principal protagonista i testimoni d´aquesta curiosa tasca agrícola: és el riu rau, ara quasi en desús.

Diria el riu rau que baix dels seus canyissos i teules centenàries, amb els meus arcs tan característics, han pasta vaies generacions d´esta familia. Us contaré, seguiria dient el vell riu rau, els que veuen els meus ulls i mai tan ben dit.
Es dissabte per la vesprada. Escolte el ronroneig de la mula mecánica arribar pel camí. Abans tenien carro i matxo. ¡Les vegades que els he vist passar per baix de les meues biges!, però ara açò s´ha acabat. La modernitat mana.
Ja arriben Joan, l´avi; Pepe, l´amo de la casa; María, la seua muller, i els fills Santi i Marta. La mula mecánica va a rebosar de cabazos plens de bon raïm d´alguna partida gatera. Venen suorosos i cansats. La jornada de tallar amb falçò es esgotadora.
Ara sóc jo, seguéis dient el riu rau, el que recollirà els cabazos. Vaig a acunar-los tota la nit. Demà tenn que estar frescos tots els raïms. Els deixe que els posen junt als pilons. Fan un bon conjunt. Un dels meus ulls també vigila la caldera. Està a unes pases dels meus pilars.
Joan, vell amic de vesprades caloroses d´agost, la prepara. Els cànters d´aigua també resten preparats baix dels meus vells canyissos.
Contemple el vell fornet d´escaldar, mentre tot està preparat pel ritus. Els meus amos s´arrepleguen, demà tenen que matinar. La nit és tancada.

Han donat les sis de la matinada en el vell rellotge de paret de la caseta. El primer que es lleva és Pepe. Té que tindre la caldera a punt. Utilitza la llenya que hi ha prop dels meus dominis. Hi ha que pegar-li foc a la caldera. A punt estan també el lleixiu i la sosa. ¡Se m´oblidava, la herba pansera també!.
Escolte pases, és l´avi Joan. Fidel al vell costum d´alçar-se matí per escaldar, no ha pogut resistir-se més. Li ajuda a Pepe. Apropa la llenya al fornet. L´espectacle la començat. Estic a la primera fila i no vaig a perdre´m res del que ací ocorrega.
Veig la pila de canyissos baix dels meus ulls. Allí prop està el sequer. Ja són les set. Es lleva María a preparar el desdejuni. Com a bona mare, deixa que els xiquets estiguen fins l últim moment dormint, descansant. Pepe li adverteix que hi ha que aprofitar el dia, després un dia de sol bo, és un dia de pansa millor.
Els xiquets no es fan esperar. Estan il·lusionats. Creuen que açò és un joc. Marta es posa junt als pilons i Santi, ja més major, tindrà que ajudar a l´avi a treure canyís al sequer.
Pepe inicia el treball. María està junt a la pila, per escampar el raïm. Comencen a deixar-me sense cabazos plens de raïm, ara me´ls torna Santi buits. Han fet un bon escaldó.
Ara, finalment, es disposen, baix el meu sostre, a donar-se un bon esmorzar. Tinc enveja, però sóc feliç. Els serviré de “cobijo” si una forta tormenta asoma per la muntanya. Podran posar els canyissos de pansa baix les meus bigues de madera.
Ja he acomplit la meua funció, però se que estic cridat a l´extinció com ha pasta en pobles hui ja erigits en ciutats, com Xàbia o Dénia.

DOCUMENTACIÓ: Artícul propi: “El “riu rau”, viejo testigo de “l´escaldà” (LAS PROVINCIAS, publicat dimarts, 31-8-1993)

L´ESCALDÀ: EL·LABORACIÓ DEL RAÏM EN PANSA

Els matins de finals d´agost i der setembre, s´omplien abans de fum d´escaldar. Tradicionalment, l´escaldà fou una gran artesania rural de la Marina Alta. Hui resta reduït a Gata i alguns pobles del voltant: Benissa, Llíber, Xaló i pocs més.
Transformar el raïm en pansa es tot un ritus. Comença al bancal, amb l´arreplegada amb el falçó –xicoteta corbella-, per a tallar el raïm moscatell. Cada raïm passarà al cabàs –recipient d´espart o palma, també ara de plàstic-. Ja en la casa de camp, el llaurador es lleva molt de matinada, per a tirar la llenya al fornet. La nit abans, en el cossi –gran vaixell de fang-, s´ha preparat el lleixiu –lejia, per a la coloració-, encara que ara s´utilitza sosa càustica. També, s´han preparat els cànters d´aigua de 11,5 litres.
En el riu rau, junt al fornet, esperen els cabassos de raïm. El forn té dos forats: per un, se li alimenta, per altre es col·loca la caldera, deixant respiralls per al fum. La construcció del fornet es de burdigaliense –pedra de tap-. L´instrument, per a remoure la llenya, els garbons, és la forca, amb palo de madera. La caldera té una capacitat de 15 cànters d´aigua i és de ferro colat. Per al millor aroma, s´utilitza la herba pansera (artemisa glutinosa).
Al costat del fornet, la pila de canyissos espera; s´exten la capacitat d´un cabàs i es col·loquen en el canyís, els pilons –“tarugos” en forma de cub-, que en nombre de cinc o sis, estaran sobre els canyissos y l´escaldador posa sobre el canyís, la cassa –caça gran de fil d´aram, que pot tindre cap als 8 kilograms de raïm. En una cassa, un terç del cabàs. Es col·loca la caldera i si bull molt, tota l´escuma s´arreplega amb la raqueta.
Tota la cassa es passa per dins de la caldera i amb una forta temperatura, el raïm de taula, passa a ser escaldat, encara que té que tallar i no cremar-se. Els renders o la família, voltejen el canyís i estenen els raïms sobre ell.
Els canyissos passen al sequer –adequat per a la seua col·locació-, baix els pinatells –pals de Madera, que s´alineen, per apilar-se en cas de pluja o rosada de la nit-. La vela –toldo de lona- es lligarà als bous –pedres amb forats-.


Després de dos dies d´intens sol, ja està la pansa disposada per a ser girada, per a que la part que noe stava exposada al sol, ho estiga durant uns dies més.
El final d´aquest ritus será arreplegar la pansa, que anirà des dels canyissos a la gran estora –en forma de tapet, de llata, per arreplegar la pansa-.Els moriscos de la zona ja coneixien pes pases de “lejía”, a les que dien “adzebid”. Al Marquesat, en el segle XIX, fou un important recurs econòmic. Ja en el nostre segle, en 1957, es crea la UNEXPA (Unió d´Exportadors de Panses, S.L.). En 1960 es crea la C.A.S. (Coperatives Agrícoles Sindicals) que comercialitza l´oli PASOIL, per a la pansa, amb un total fracàs. Es fa un sequer gegant artificial per a la CAS i el projecte torna a fracasar.

MIGUEL VIVES